PRÀCTICA 3.

PRÀCTICA 3. Distorsions cognitives.

INTRODUCCIÓ:Començem pel cognitivisme...
El cognitivisme va sorgir com a conseqüència del conductisme.
En realitat ja s'havien plantejat dubtes cognitivistes temps enrere però, com que no tenien els instruments necessaris per estudiar aquests temes, sels va deixar de banda fins cap als anys 50-60 quan es considera l'aparició del cognitivisme.


El conductisme seguia uns esquemes com:
-Estímul-Resposta
-Estímul-Resposta-Conseqüència.


Tots els autors fins aquell moment intentaven modificar la conducta.


El cognitivisme afegeix un punt a l'esquema:
-Estímul-Organisme-Resposta-Conseqüència.


Per tant, a partir d'aquest moment, es començen a tenir en compte, com captem la informació sensorial i la manipulem, emmagatzemant-la, sintetitzant-la....


Avui parlarem de les distorsions cognitives.
Una distorsió cognitiva és una forma d'error en el processament de la informació. I aquestes poden generar emocions dolores per al pacient, fòbies i altres transtorns.


Albert Ellis i més tard Aaron Temkin Beck, van desenvolupar 2 mètodes per tractar aquestes distorsions.
Ellis desenvolupà el TREC (Teràpia Racional Emotiva Conductual) i Beck la TC (Teràpia Cognitiva).
Aquests 2 mètodes serveixen per fer el que es coneix com a reestructuració cognitiva. I totes dues creuen que s'han de detectar aquests pensaments desajustats i canviar-los d'una manera que es trobin ajustats i que facin sentir millor a la persona.


Aquestes teràpies consisteixen en fer veure al pacient que la percepció que te en aquell moment el pacient és una entre moltíssimes i no pas la més positiva. A partir d'aquí la teràpia consisteix en ajudar-lo a buscar formes alternatives i pensaments alternatius alhora de plantejar-se el problema que el pertorba en la vida real.


Totes dues es basen en detectar aquests pensaments desajustats i canviar-los d'una manera que es trobin ajustats i que facin sentir millor a la persona.


Van classificar aquests pensaments (distorsions cognitives) en:


1.- Generalització excessiva: prendre casos aïllats i generalitzar la seva validesa a la resta.
2.- Abstracció selectiva: enfocar exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d'un esdeveniment o una persona, i excloure la resta de característiques
3.- Polarització o pensament tot o res: interpretar esdeveniments o persones en termes absoluts.
4.- Desqualificació d'allò positiu: desestimar experiències positives per raons arbitràries com la sort.
5.- Lectura del pensament: pressuposar les intencions dels altres.
6.- Endevinar el futur: predir o profetitzar el resultat d'esdeveniments abans que es donin.
7.- Magnificació o minimització: sobreestimar o subestimar esdeveniments o persones.
8.- Raonament emocional: Formular arguments basats en com em sento i no en elements racionals.
9.- Etiquetar erròniament: assignar un nom a alguna cosa enlloc de descriure una conducta de forma objectiva.
10.- Autoinculpació: fer-se responsable i culpable de qüestions diverses, sense ser-ho.
11.- Personalització: assumir que un mateix o altres han causat coses directament.
12.- Imperatiu categòric: imposar-me a mi mateix que hauria d'haver fet quelcom o que no ho hauria d'haver fet.




PRÀCTICA:


1.-generalització excessiva:
-com que el meu marit m'enganya, tots els homes ho fan.
-les persones altes son més ràpides


2.-abstracció selectiva:
-has anat de viatje i no has pogut fer tot el que volies pel mal temps. Penses que el viatge no ha valgut la pena.
-has fet una festa i no tot ha sortit com volies tot i que ha anat tot molt bé. Dius que no ha sigut una merda.


3.-polarització o pensament tot o res:
-respons una pregunta a classe i t'equivoques. Penses que no tornaras a contestar perque sempre ho faras malament.
-he trucat per telefon i no me l'agafa, mai agafa el telefon.


4.-desqualificació d'allò positiu:
-treus la millor nota de la classe però perquè tothom ha tret notes altes penses que no t'he mèrit.
-has fet la millor marca en una cursa però penses que hauria de ser millor.


5.-lectura del pensament:
-he vist com em mirava i se que em vol picar.
-una dona li proposa al seu marit tenir fills i ell es mossega les ungles, ella creu que no vol tenir-los.


6.-endevinar el futur:
-se que per molt que estudii per l'examen suspendré, per tant no hi vaig.
-aquest nen menja molt, creixerà molt.


7.-magnificació o minimització:
-em fa mal el cap i tinc febre, ja penso que em passa algo molt greu.
-venen uns amics a casa i trenquen el gerro preferit de la mare, no pasa res.


8.-raonament emocional:
-com que estic enfadada, ho pago am tothom.
-avui m'he aixecat contenta i aniré a la perruqueria a posar-me guapa.


9-etiquetar erròniament:
-un home agafa fort pel braç a la seva dona, aquest home és un maltractador.
-aquella noia porta rastes, és una hippie.


10.-autoinculpació:
-si no li hagués dit res, hauria vingut a la festa.
-si li hagues dit alguna cosa, no hauria agafat el cotxe.


11.-personalització:
-ha aprovat perquè jo li he deixat els apunts.
-està sortint amb ell, perquè jo els vaig presentar.


12.-imperatiu categòric:
-no m'hauria d'haver comprat el gos, ara la meva mare no em parlara.
-li hauria d'haver comprat un ram de flors ara que esta a l'hospital.




REFLEXIÓ:

Continuament el nostre pensament tendeix a equivocarse en la percepció de la informació i les distorcions cognitives, m'he adonat que d'un tipus o d'un altre són presents al meu dia a dia.
Aquestes distorcions que jo tinc i tothom les te, molts cops ens impedeixen pensar, sentir o actuar de la manera que voldriem realment.  
Sembla que les distorsions cognitives ens fan veure el món o blanc o negre sense saber trobar un punt mig, i portant-nos a conclusions arbitràries, i sense un punt de vista crític objectiu i constructiu.
a una persona amb uns bons nivells d'autoestima, aquests pensaments poden ser passatgers en canvi en una persona que pateixi una depressió o que simplement tingui falta d'autoestima, tot això la pot fer sentir impotent impedint-li realitzar-se com a persona que forma part de la societat.
Amb aquesta pràctica he après a ser més flexible amb els meus pensaments i no deixar-los portar per distorsions cognitives.

PRÀCTICA 2.

Pràctica 2. Dessensibilització sistemàtica.

INTRODUCCIÓ.

La pràctica d'avui és una introducció al mètode psicoterapèutic de la desensibilització sistèmàtica que s'utilitza en teràpies cognitivo-conductuals. Per exemple, s'utilitza pel tartamudeig.

Aquest mètode sorgeix a partir del conductisme, que considera que la psicologia s'ha d'estudiar i regir per allò observable i mesurable.

La desensibilització va ser un mètode desenvolupat per Joseph Wolpe el 1958 i que s'ha utilitzat des de llavors per tractar diferents transtorns, com fòbies o alguns tipus d'ansietats.

La desensibilització sistemàtica és un mètode que es basa en reduïr gradualment el víncle entre l'estímul (p.ex. serp) i la resposta (p.ex. por), presentant poc a poc l'estímul, tot fent que la persona es relaxi.

Mary Cover Jones sota la supervisió de Watson va demostrar que les fòbies (tema a tractar), responen a estímuls condicionats i per demostrar-ho va provocar una fòbia a un nen. Era el cas del petit Albert que plorava quan veia un peluix. Per demostrar que les fòbies estaven directament relacionades amb estímuls condicionats, va intentar provocar-li aquesta al nen 

Cada cop que el petit Albert veia un peluix, picaven a una barra de ferro bruscament i a prop del petit Albert. De manera que al final es va aconseguir que sistemàticament quan el nen veia el peluix es posava a plorar. Tot i així, els seus estudis no se'ls va mostrar gaire atenció fins que Wolpe, com hem dit abans i cap a la dècada dels seixanta, va poder desenvolupar el procès de manera correcte i es va generalitzar.

Per això Wolpe a la dècada dels 70, va batejar Cover Jones com "la mare de la teràpia de la conducta"

PRÀCTICA.

1- Sería bo comprar-li un autobús de joguina i que el pare/mare/àvia (si pot ser l'àvia millor, ja que és amb ella que a vist l'accident i a més es tractava d'un accident d'un autobús de jubilats). Sería bo per tal que el nen vegi al autobús com quelcom innocent i divertit. (Aquest pas s'hauría d'intentar aguantar durant tot el procés).
2- L'àvia "es veure obligada" a agafar el autobús cada dia (ens inventem alguna responsabilitat/tasca que li hagi sorgit a l'avia per la qual es vegi obligada a agafar el autobús). Així sería bo que el nen i el pare/mare acompanés cada día a l'àvia al autobus. (Aquest pas s'hauría de aguantar tot el procés). Sería bo fer-li comentaris al nen sobre els autobussos mentre fan la passejada.
3- Explicar-li al nen algún conte o fer-li veure alguna pel.lícula on la figura del autobús no es vegi malmesa, sinó que es veiés com quelcom que pot resultar divertit i sobretot com quelcom no perillós i útil. Sería bo que mentres estiguessim amb el nen remarquessim les bones qualitats del autobus (has vist que gran que és, mira quanta gent hi pot portar, has vist que simpàtics els conductors d'autobussos...). Potser s'hauria de fer servir molt l'imaginació.

4- Que algún conegut de la família i del nen li expliqués que ell cada día agafa el autobús (si pot ser algú que el nen tingui idealitzat o que provoqui certa simpatía al nen). A més (també potser fent servir una mica l'imaginació) que li expliqués anècdotes personals divertides que hagi tingut al autobús així com remarcar els beneficis d'agafar l'autobús (per la contaminació, l'estalvi, que agafarlo contribueix a la bona circulació per ciutat, com pot ajudar a la gent que no te més vehicles/transport). Un benefici a remarcar podría ser que hi han molts menys accidents d'autobús que no pas de cotxes. A més, sería bo que li preguntés al noi si ell ha agafat mai l'autobus i que es sorprengues al sentir que no i li recomanés el seu ús.

5- El pare ha de agafar el autobús. Així que pare, mare i nen van al autobús a acompanyar al pare. El nen no ha de saber on va el pare, se li ha de fer entendre que si de veritat ho vol saber, que li pregunti al conductor. Així podríem fer que el nen es pugés al autobús parat.
6- Que el pare telefoni al nen desde el bus (no necessàriament ha de ser realment al bus) i que li expliqui lo bé que va el viatge. Si pot ésser, fer veure que s'ha trobat amb el conegut del pas 4 i que el nen i ell també parlin (i a més que li pregunti perquè no ha acompanyat al seu pare si això del autobús es molt divertit).
7- Que el nen tingui que acompanyar a algún familiar en un viatge molt curt amb autobús per fer algún "recado". Fer-li entendre que només es una parada, que són 5 minuts i que si ho veu perillós, li pregunti al xòfer si ha de tenir por o si tindrà un accident (esperant que el conductor estigui disposat a calmar-l'ho, com sería lògic). Que es "trobessin" amb el conegut del pas 4 dins el autobús sería bo o fins i tot planificar ja aquest viatge curt amb ell, que el nen ja sàpiga que ell també vindrà. Si completa aquest pas, s'ha de motivar/premiar el nen (podríen dirli lo gran que ha sigut anant amb autobús, lo valent que ha sigut, etc.).
8- Que el nen, acompanyat, vagi a buscar a la seva àvia a la tornada d'un d'aquests viatges (pas 2).
9- Que el nen faci un viatge una mica més llarg amb algún familiar/conegut.
10- Fer el viatge a Andalusia.

És molt important, tenir en compte que les fòbies responen a estímuls condicionats i la desensibilització s'ha de dur a terme en un context on es puguin controlar les variables.

 REFLEXIÓ.

Crec que les pors poden arribar a ser excessives en molts casos i poden tornar-se un obstacle pel propi pensament impedint-nos de veure la realitat tal i com és.
Recordo alguna vegada de petita d'haver tingut molta por, i la sensació era molt intensa i em feia perdre la capacitat de raonar i veure les coses tal i com eren durant uns segons.
La pèrdua del raonament i de les nostres capacitats no ens ha de dominar i per això aquest mètode ens ajuda poc a poc a superar el conflicte.

De totes maneres, penso que les pors ens són inherents i que per tant existeixen i són permanents en nosaltres. Quelcom del que no ens podem separar i ens ajuden a generar conductes per a la nostra preservació.
Si les persones no tinguessim por a res, podriem explorar nous horitzons però també podriem posar en perill la nostra existència ja que ens sotmetriem a riscos i situacions a les que no hi hauria res que ens aturés.

Com a psicòlegs, hem de ser capaços d'aplicar aquest mètode, però és difícil i s'ha d'anar amb compte amb els passos i el context ja que estem tractant amb persones i algun descuit podria empitjorar les pors del pacient. 

 

Per acabar us deixo una metàfora que he trobat a http://www.psicoterapeutas.com/

"el miedo es una reacción que nos prepara para huir de una amenaza, todo nuestro ser se pone al servicio de la huida. Cuándo huimos lo único que existe en nuestra mente es aquell que tememos. Además, tendemos a verlo mucho peor de lo que es en realidad. Cuando estamos huyendo, aumenta nuestra sensación de miedo.

William James se llegaba a preguntar:
¿Corremos porque tenemos miedo o tenemos miedo porque corremos?

Cuando huimos de los pensamientos, sentimientos, sensacions y emociones que ha generado nuestra mente, el monstruo que nos da miedo crecerá sin parar.