PRÀCTICA 2.

Pràctica 2. Dessensibilització sistemàtica.

INTRODUCCIÓ.

La pràctica d'avui és una introducció al mètode psicoterapèutic de la desensibilització sistèmàtica que s'utilitza en teràpies cognitivo-conductuals. Per exemple, s'utilitza pel tartamudeig.

Aquest mètode sorgeix a partir del conductisme, que considera que la psicologia s'ha d'estudiar i regir per allò observable i mesurable.

La desensibilització va ser un mètode desenvolupat per Joseph Wolpe el 1958 i que s'ha utilitzat des de llavors per tractar diferents transtorns, com fòbies o alguns tipus d'ansietats.

La desensibilització sistemàtica és un mètode que es basa en reduïr gradualment el víncle entre l'estímul (p.ex. serp) i la resposta (p.ex. por), presentant poc a poc l'estímul, tot fent que la persona es relaxi.

Mary Cover Jones sota la supervisió de Watson va demostrar que les fòbies (tema a tractar), responen a estímuls condicionats i per demostrar-ho va provocar una fòbia a un nen. Era el cas del petit Albert que plorava quan veia un peluix. Per demostrar que les fòbies estaven directament relacionades amb estímuls condicionats, va intentar provocar-li aquesta al nen 

Cada cop que el petit Albert veia un peluix, picaven a una barra de ferro bruscament i a prop del petit Albert. De manera que al final es va aconseguir que sistemàticament quan el nen veia el peluix es posava a plorar. Tot i així, els seus estudis no se'ls va mostrar gaire atenció fins que Wolpe, com hem dit abans i cap a la dècada dels seixanta, va poder desenvolupar el procès de manera correcte i es va generalitzar.

Per això Wolpe a la dècada dels 70, va batejar Cover Jones com "la mare de la teràpia de la conducta"

PRÀCTICA.

1- Sería bo comprar-li un autobús de joguina i que el pare/mare/àvia (si pot ser l'àvia millor, ja que és amb ella que a vist l'accident i a més es tractava d'un accident d'un autobús de jubilats). Sería bo per tal que el nen vegi al autobús com quelcom innocent i divertit. (Aquest pas s'hauría d'intentar aguantar durant tot el procés).
2- L'àvia "es veure obligada" a agafar el autobús cada dia (ens inventem alguna responsabilitat/tasca que li hagi sorgit a l'avia per la qual es vegi obligada a agafar el autobús). Així sería bo que el nen i el pare/mare acompanés cada día a l'àvia al autobus. (Aquest pas s'hauría de aguantar tot el procés). Sería bo fer-li comentaris al nen sobre els autobussos mentre fan la passejada.
3- Explicar-li al nen algún conte o fer-li veure alguna pel.lícula on la figura del autobús no es vegi malmesa, sinó que es veiés com quelcom que pot resultar divertit i sobretot com quelcom no perillós i útil. Sería bo que mentres estiguessim amb el nen remarquessim les bones qualitats del autobus (has vist que gran que és, mira quanta gent hi pot portar, has vist que simpàtics els conductors d'autobussos...). Potser s'hauria de fer servir molt l'imaginació.

4- Que algún conegut de la família i del nen li expliqués que ell cada día agafa el autobús (si pot ser algú que el nen tingui idealitzat o que provoqui certa simpatía al nen). A més (també potser fent servir una mica l'imaginació) que li expliqués anècdotes personals divertides que hagi tingut al autobús així com remarcar els beneficis d'agafar l'autobús (per la contaminació, l'estalvi, que agafarlo contribueix a la bona circulació per ciutat, com pot ajudar a la gent que no te més vehicles/transport). Un benefici a remarcar podría ser que hi han molts menys accidents d'autobús que no pas de cotxes. A més, sería bo que li preguntés al noi si ell ha agafat mai l'autobus i que es sorprengues al sentir que no i li recomanés el seu ús.

5- El pare ha de agafar el autobús. Així que pare, mare i nen van al autobús a acompanyar al pare. El nen no ha de saber on va el pare, se li ha de fer entendre que si de veritat ho vol saber, que li pregunti al conductor. Així podríem fer que el nen es pugés al autobús parat.
6- Que el pare telefoni al nen desde el bus (no necessàriament ha de ser realment al bus) i que li expliqui lo bé que va el viatge. Si pot ésser, fer veure que s'ha trobat amb el conegut del pas 4 i que el nen i ell també parlin (i a més que li pregunti perquè no ha acompanyat al seu pare si això del autobús es molt divertit).
7- Que el nen tingui que acompanyar a algún familiar en un viatge molt curt amb autobús per fer algún "recado". Fer-li entendre que només es una parada, que són 5 minuts i que si ho veu perillós, li pregunti al xòfer si ha de tenir por o si tindrà un accident (esperant que el conductor estigui disposat a calmar-l'ho, com sería lògic). Que es "trobessin" amb el conegut del pas 4 dins el autobús sería bo o fins i tot planificar ja aquest viatge curt amb ell, que el nen ja sàpiga que ell també vindrà. Si completa aquest pas, s'ha de motivar/premiar el nen (podríen dirli lo gran que ha sigut anant amb autobús, lo valent que ha sigut, etc.).
8- Que el nen, acompanyat, vagi a buscar a la seva àvia a la tornada d'un d'aquests viatges (pas 2).
9- Que el nen faci un viatge una mica més llarg amb algún familiar/conegut.
10- Fer el viatge a Andalusia.

És molt important, tenir en compte que les fòbies responen a estímuls condicionats i la desensibilització s'ha de dur a terme en un context on es puguin controlar les variables.

 REFLEXIÓ.

Crec que les pors poden arribar a ser excessives en molts casos i poden tornar-se un obstacle pel propi pensament impedint-nos de veure la realitat tal i com és.
Recordo alguna vegada de petita d'haver tingut molta por, i la sensació era molt intensa i em feia perdre la capacitat de raonar i veure les coses tal i com eren durant uns segons.
La pèrdua del raonament i de les nostres capacitats no ens ha de dominar i per això aquest mètode ens ajuda poc a poc a superar el conflicte.

De totes maneres, penso que les pors ens són inherents i que per tant existeixen i són permanents en nosaltres. Quelcom del que no ens podem separar i ens ajuden a generar conductes per a la nostra preservació.
Si les persones no tinguessim por a res, podriem explorar nous horitzons però també podriem posar en perill la nostra existència ja que ens sotmetriem a riscos i situacions a les que no hi hauria res que ens aturés.

Com a psicòlegs, hem de ser capaços d'aplicar aquest mètode, però és difícil i s'ha d'anar amb compte amb els passos i el context ja que estem tractant amb persones i algun descuit podria empitjorar les pors del pacient. 

 

Per acabar us deixo una metàfora que he trobat a http://www.psicoterapeutas.com/

"el miedo es una reacción que nos prepara para huir de una amenaza, todo nuestro ser se pone al servicio de la huida. Cuándo huimos lo único que existe en nuestra mente es aquell que tememos. Además, tendemos a verlo mucho peor de lo que es en realidad. Cuando estamos huyendo, aumenta nuestra sensación de miedo.

William James se llegaba a preguntar:
¿Corremos porque tenemos miedo o tenemos miedo porque corremos?

Cuando huimos de los pensamientos, sentimientos, sensacions y emociones que ha generado nuestra mente, el monstruo que nos da miedo crecerá sin parar.